Carta oberta a les JERC-Barcelona

Des de ben jove sempre m’he posicionat a favor de què Catalunya esdevingui com un país lliure amb plena capacitat d’actuació com a tal.

Havent complert els 13 anys vaig començar a assistir a sobrades concentracions i manifestacions convocades per organitzacions independentistes com Maulets i Endavant. El seu discurs favorable a emprar la lluita armada i la voluntat unànime de retorn de Terra Lliure per tal d’assolir la independència de Catalunya va provocar la meva decisió irrevocable de deixar de simpatitzar amb elles, ja que sóc una persona declaradament sobiranista però mai recolzaré la lluita armada com a mitjà per obtenir la independència.

Actualment sóc militant de la Joventut Nacionalista de Catalunya, deguda la captivació que em va despertar la seva convicció i coherència, i la posició que emprèn en temes de caire social i econòmic, la qual m’hi adhereixo de forma quasi absoluta.

Sempre m’he mostrat favorable a establir un pacte de govern entre les forces nacionalistes majoritàries del país (CiU i ERC). Però, cercant per la xarxa comences a visualitzar fets que ocasionen les joventuts d’aquest últim partit (les JERC) que em posen en dubte l’eficàcia d’aquest pacte.

El dia 10 de gener estava visionant un vídeo elaborat per el col.lectiu de les JERC de Barcelona en què resumien les activitats i les accions que van dur a terme durant el transcurs de l’any 2007. El mirava detingudament, molt ben elaborat per cert, i de rerefons sonava música per fer més marxosa la presentació, fins que em trobo amb la meva inesperada sorpresa d’escoltar una cançó que repetia la frase “poble armat, poble respectat” en dues ocasions (succeix quan han transcorregut 4 minuts i 45 segons). Aquesta és una coneguda frase emprada per Terra Lliure durant els seus anys d’activitat.

Em vaig quedar tant sobtat amb la troballa que vaig començar a cercar per el canal youtube més vídeos de les JERC-Barcelona. Vaig aconseguir trobar vídeos en què les JERC assistien a homenatges organitzats per Estat Català (partit de trajectòria molt diversa) en record a militants de Terra Lliure morts com Martí Marcó i Quim Sánchez. Fins i tot, en algunes ocasions és el portaveu de les JERC desplaçat a l’acte el que efectua el discurs conjuntament amb el representant d’Estat Català. I mireu quina casualitat que tots els vídeos que he trobat el representant de les JERC desplaçat a l’homenatge és el Gerard Coca, actual Secretari General de les JERC nomenat recentment. En les esmentades reproduccions se’n poden extreure unes fortes exaltacions de la lluita armada i mostres de suport a Terra Lliure, com també la voluntat del seu retorn per tal “d’alliberar” la nació.

Després d’això em permeto la gosadia de formular-vos una pregunta clara de ràpida contestació: defenseu la lluita armada com a via i mitjà per tal d’assolir la independència de Catalunya?

Si la vostra resposta és afirmativa no entenc que feu exercint de joventuts d’un partit que públicament condemna qualsevol tipus de violència i que actualment forma part del Govern de Catalunya juntament amb el PSC-PSOE, que és un partit marcadament postulat en contra de la independència de la nació catalana. O tampoc puc entendre com adopteu una postura tant antimilitarista, antiarmes i antiguerres de forma exultant, fent lloança i bandera d’aquests ideals, quan per altre banda defenseu el fet d’emprar la lluita armada del poble català. Fins i tot, en certes ocasions se us denota un discurs de marcada procedència de l’època antegònica hippy de flowerpower de la flor dibuixada dins la pistola, i en altres ocasions utilitzeu el discurs de “poble armat, poble respectat”. Com s’entén això?

O no sou coherents amb els vostres ideals, o jugueu constantment amb l’ambigüetat per tal d’acontentar els sectors que teniu més radicals, pròxims a Maulets, i els sectors més pacífics i més hippies que també disposeu entre les vostres files.

Oriol Ristol i Espinosa
Cap Local JNC de Sabadell

Font: www.jerc.cat

Allò que s'amaga rere una mentalitat socialista. El Totalitarisme?

En les eleccions municipals passades, el PSC va guanyar a Sabadell amb un domini aclaparador. És cert. No s'ha de negar pas l'evidència. Però, també és important comentar el fet que aquest mateix partit va perdre la majoria absoluta que posseïa a Sabadell, amb una pujada clara de CiU.

No escric aquest article per tal d'establir un anàlisis exhaustiu del resultat esdevingut de les eleccions municipals passades, sinó que vull esmentar un fet que va succeir a posteriori de les eleccions, i que trobo del tot esgarrifós i inacceptable.

El fet agreujant de la meva esgarrifança va ocórrer en el ple de constitució del Govern municipal de Sabadell.

Vaig decidir assistir-hi donat el considerable augment que va realitzar CiU a Sabadell, mostrant així l'ambició del nou projecte i la gent sabadellenca involucrada que hi ha al darrere i que el recolza de forma totalitària. Però, com que no duia a sobre cap tipus d'acreditació per entrar al ple no ho vaig poder visualitzar a primera vista, i com molta de la ciutadania em vaig col.locar a l'entrada de l'Ajuntament, on s'hi van instal.lar dues pantalles panoràmiques que diferien en directe el que succeïa a dins del ple.

Tot assistent a l'acte sabia el que en sortiria resultant del ple constitutiu; que el Manuel Bustos continuaria sent l'alcalde de Sabadell i que el PSC revalidaria el seu mandat al consistori municipal, però ara per desgràcia seva sense majoria absoluta.

Quan ja s'havia constituit el nou Govern de Sabadell, tots els grups municipals amb representació van sortir del ple i van dirigir-se a les escales per tal de fer-se la fotografia protocolaria, i de retruc saludar als assistents concentrats a l'entrada. S'ha de dir que la majoria de públic assistent era socialista. I això es va veure reflectit quan va sonar Els Segadors a la sala, que la majoria no se'l sabia, semblant com si s'estigués realitzant el mític minut de silenci.

Les masses socialistes es van encendre en aplaudiments quan el populíssim alcalde Manuel Bustos seguit de tot el seu grup municipal que representa van alçar els braços en senyal de victòria, i llavors es van començar a sentir crits de: 'ista, ista, ista, Sabadell socialista'. Aquesta cantarella provenia de tot arreu, i com no podia ser menys com a bon socialista es cridava en llengüa castellana.

En comptes de que l'alcalde digués prou als crits, ja que en el fons d'aquesta cantarella s'hi endinsava un sectarisme exagerant, l'alcalde i els seus deixebles no van parar de saludar coneguts seus i simpatitzants i militants del seu partit que desprèn tanta catalanitat. Tanta que no es pot ni tan sols mesurar.

És que analizant detingudament el crit, aquest té un pensament únic, una reivindicació totalitària, com si a Sabadell tot ciutadà tingués com a pensament el socialista, amb una imperació de la ideologia socialista de forma totalitària. Per això, jo em formulo la següent qüestió: els que no tenim un pensament socialista com ells reclamen fervorosament no hi tenim cabuda a Sabadell, tot i provenir de família sabadellenca de tota la vida?

Llavors són aquests els mateixos que titllen de xenòfobs i racistes a tots aquells (no és el meu cas) que criden repetidament allò de: 'Catalunya Catalana'. Deduint sobre aquesta qualificació otorgada, també es pot dir que ells són xenòfobs i racistes, i ademés els hi afegeixo sectaris, donada la freqüència d'ús i rellevància que està adquirint la paraula últimament, però que pocs partits (cas del PSC i PP que no ho saben, entre altres) saben definir correctament el concepte.

Visca la ciutat de Sabadell multi-ideològica!!

Visca la pluralitat!!

Oriol Ristol i Espinosa
Cap Local JNC de Sabadell

Qui són i què volen aquesta gent?

La recent nomenada cap de llista de la circumscripció de Barcelona per a les eleccions generals del mes de març del PSOE, Carme Chacón, se li està realitzant una campanya de publicitat i d’imatge personal realment esfereïdora. Se la veu a tots els llocs, més ben dit, a tots els programes de TV3 i altres mitjans de comunicació catalans i espanyols.

Però jo mantinc un dubte. Aquesta no és la persona que ha estat nomenada recentment (de forma relativa) com a Ministra d’Habitatge i que actualment exerceix com a tal? Llavors, si la veig i la sento dia sí i dia també en els mitjans de comunicació, això vol dir que no fa ni brot en el ministeri del qual ella n'és titular.

Per tant, només puc extreure una conclusió. Aquest nou ministeri creat ha estat una invenció per tal d'assolir finalitats merament electoralistes de cara a les pròximes eleccions generals, ja que la titular d’aquest ministeri que exerceix com a ministra no està desenvolupant les tasques que requereix el seu càrrec, més preocupada per la seva tasca imposada des d’Espanya d'obtenir uns bons resultats a Catalunya (fet que li serà molt complicat) que no pas del que hauria de ser el seu treball diari que és el d’exercir de Ministra d’Habitatge.

El sector socialista en destaca d’ella el seu treball, la seva vàlua, eficiència, capacitats individuals, rigor, etc... Mireu que porto temps analitzant el seu discurs i la seva persona, i jo no percebo cap ni una d’aquestes qualitats personals. És més, l’única cosa que extrec del seu discurs és la mentida constant i reiterada i la falta de rigor en les seves declaracions en què ens té acostumats als catalans.

Imagineu si aquesta persona és curta de mires que segons ella la causa principal de la pujada de l’habitatge i l’especulació urbanística és la Llei del Sòl que es va aprovar a l’any 1998. Aquesta llei va ser promulgada per el Govern del PP (el qual no és sant de la meva devoció com tots sabeu) i, segons ella, amb el consentiment i l’aprovació de CiU. Si una llei que ha liberalitzat el sòl amb la finalitat de contrarrestar l’augment del preu de la vivenda és la causa principal de tota la trama especulativa immobiliària, la convido a que agafi les maletes i que se’n vagi a pastar fang! Aquestes declaracions demostren el rigor i la vàlua que presenta aquesta senyora (per anomenar-la d’alguna manera) davant la societat catalana. Una vàlua nul.la.

Posant un altre exemple del seu exemplar rigor dialèctic. Com tots sabreu, en la votació dels Pressupostos Generals per al 2008 al Senat, CiU va presentar un veto a aquests pressupostos amb l’argumentació lògica que aquests no s’adeqüen a allò que dictamina l’Estatut de Catalunya en quan a la inversió i el finançament que Catalunya ha de rebre per part de l’Estat espanyol, ja que el que s’estipula en el pressupost per l’any vinent és molt inferior al que hauria de rebre si es baséssin textualment en l’Estatut. A aquest veto s’hi van sumar forces de tant variades sensibilitats ideològiques com ho són el PP, ERC, Eusko Alkartasuna i Coalició Canària, obtenint amb el recolzament d’aquestes quatre formacions polítiques el bloqueig parcial dels pressupostos. I el que se li acudeix declarar a aquesta immaculada persona dita Carme Chacón i vinguda del cel és que CiU i PP, com sempre fan, és mirar cap una altra banda d’on miren els catalans i no vetllar pels seus interessos, i el que és més fort és que segons ella bloquejar aquests pressupostos és una clara demostració de com CiU no es preocupa pels barris. L’única resposta que se m’acut dir a aquesta demagoga és que està sonada i que delira! Menteix continuament, no para de mentir, i segueix mentint. Jo, fins i tot, crec que li fascina mentir de forma descarada i descomunal.

I l’última de grossa dita per aquesta ignomínia persona per Catalunya és que la inversió que rebrà Catalunya en el pressupost presentat per l’any vinent és major que la inversió que Catalunya va rebre durant els quatre anys del Pacte del Majestic. Sí, dona, sí! Jo et diria més. La inversió que rebrà Catalunya l’any vinent serà major que tot el capital que ha circulat per Catalunya durant la seva existència! A veure qui la diu més grossa i més exagerada.

I ara aquesta vol fomentar la figura del català optimista envers el català emprenyat. I que més vol home!

Si ZP i Chacón guanyen, perd Catalunya i destrueixen els barris!

Oriol Ristol i Espinosa

Cap Local JNC de Sabadell

Quina crosta nacionalista?

Perplex em vaig quedar, i segurament vosaltres també, quan l’altre dia vaig llegir les notícies als principals diaris catalans i vaig trobar les declaracions d’en Joan Ferran (PSOE) amb un gran titular que posava: “Cal arrencar la crosta nacionalista de TV3 i Catalunya Ràdio”.

Quan Maragall va decidir plegar de la política, tothom va poder observar que el partit començava un autèntic canvi. Maragall conseguia arrencar un % de vots catalanistes d’esquerres i apostava per un federalisme que ha desaparegut per complet. Actualment podem veure en què s’ha convertit el partit: un partit sense pensament propi, tant que Bono ha decidit tornar dient: “Vuelvo porqué ha cambiado el presidente de la Generalitat”. Un partit on surten persones com Ferran acusant TV3 de la televisió pública més antigovernamental que pot existir. Un PSC espanyolista.

La veritat és que porto uns anys en què veig preocupat com TV3, el que ha de ser la nostra cadena i la nostra finestra al món, perd cada dia una mica més d’aquell nacionalisme i neutralitat per la qual tants premis es va emportar. Ara costa arrencar una referència de Catalunya com a país. Es pot trobar encara algú que ho diu com l’home del temps, però és si més no extrany haver d’esperar a l’home del temps per poder sentir el que alguns volem.

Vull fer referència a un tros del bloc d’en Joan Ferran, el qual diu: els meus adversaris més mal intencionats afirmen que pretenc encetar una cacera de bruixes i supeditar als treballadors de la Ràdio i Televisió Pública a les directrius governamentals. Fals. Precisament el que he fet és advocar per una pràctica periodística lliure de condicionants de dos tipus: un, els del passat fets a base de controls polítics de tota mena, començant pels conceptuals o els d’afinitat doctrinal; dos, preveure els altres que en el futur podrien arribar. Al llarg dels darrers anys no m’he cansat de reclamar uns mitjans públics en català, nacionals però (aquí plora la criatura!) no nacionalistes.

Senyor Ferran, advocar per una pràctica periodística lliure de condicionants polítics mentre se l’acusa d’antigovernamental desde una cambra del Parlament, simplement et refereixes a que vols acabar amb la violència tenint una pistola a la mà.

Àlex Callao i Gómez
Militant JNC de Sabadell

700.000 ciutadans assisteixen a la manifestació per reivindicar el dret a decidir i en contra el caos ferroviari

A les 16.00 hores del dissabte 1 de desembre ja s’estaven donant cita a la Plaça Catalunya de la ciutat de Barcelona les primeres personalitats del panorama polític català assistent a la manifestació i la societat civil que hi acudia per tal de mostrar el seu rebuig per la situació ferroviària que pateix el nostre país, Catalunya, reclamant d’aquesta manera el traspàs de les Rodalies RENFE, ara per ara gestionades per l’Estat Espanyol, però amb la voluntat de que siguin administrades per la Generalitat de Catalunya.

La plataforma que ha organitzat la manifestació, Plataforma pel Dret de Decidir, i mitjans de comunicació de premsa escrita de Catalunya ja pronosticaven una forta presència de la societat civil catalana, però el que ningú es temia és que els ciutadans catalans, vinguts desde tots els territoris de Catalunya, responguéssin de tal manera com ahir va succeir. Segons fonts de l’organització, es va calcular una xifra total d’assistència de 700.000 persones, mentres que les fonts policials apuntaven a una presència de 200.000 persones, evidenciant que la versió policial es queda curta, ja que ahir es varen aplegar molts més ciutadans dels que pronostiquen les dades policials.

Per damunt de tot, cal destacar l’èxit espaterrant i la massivitat que va tenir la manifestació, fins al punt que els membres de l’organització i la mateixa plataforma organitzadora es van veure desbordats envers la forta assiduïtat de manifestants que anaven venint constantment en el pas del temps.

El fet de tanta massivitat concentrada a la manifestació desprèn una conclusió del tot indubtable: el desencant en què gran part de la societat catalana diposita en relació a tot allò que té control directe per l’administració pública espanyola i en la mala gestió i excessiva supeditació que el Govern de Catalunya té sobre les ordres dictades i provinents d’Espanya.

La societat civil catalana ha respòs i, per tant, havent complert la seva funció de queixa i reclamació, cal veure com els governants catalans contrapresten i responen les clares pretensions comunicades per la ciutadania de Catalunya, vetllant respectivament els interessos dels d’aquí i no obeir les ordres dels d’allà. S’hauran d’analitzar detingudament tots els gestos, insinuacions i decisions que emetin els tres partits polítics que governen conjuntament. Cadascún amb una ideologia diferenciada i amb una posició al respecte del dret a decidir que divergeix en la majoria dels aspectes.

Com era d’esperar, la JNC de Sabadell ha assistit a la manifestació en massa, escenificant una més que notable presència dels nostres militants.

Anècdotes i fets destacables:

- La representació més abundant de diputats i personalitats polítiques ha estat la que ha presentat CDC, afegint-s’hi la majoria dels diputats pertanyents a UDC, que s’han unit a la pancarta que introduïa CDC.

- Sense comptar la representació política que ha arreplegat cada partit, la delegació de militants i simpatitzants que ha presentat un major nombre, amb una gran diferència respecte l’anterior, ha estat la de CDC conjuntament amb la JNC.

- Destacar la forta presència de banderes de la JNC i la minoritària o quasi inexistent de les JERC o les JEV-JIC.

- Segons fonts del diari AVUI, la pancarta més grossa que va desfilar durant la manifestació va ser la que va portar la JNC.

- Presència de dos expresidents de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol i Pasqual Maragall, i dos expresidents del Parlament de Catalunya, Joan Rigol i Heribert Barrera.

- Totalment destacable el gest de generositat que les personalitats polítiques han realitzat, quedant-se en el tercer bloc de la manifestació, i més endarrere i tot, i deixant pas a la pancarta principal representants de la societat civil, periodistes, intel.lectuals, representants culturals, escriptors, actors, etc....

- Tal i com van notificar dies anteriors, cal destacar la negativa del PSC a no adherir-se a la manifestació, com tampoc ho han fet la representació sindical de Catalunya, CC.OO. i UGT, de forma incomprensible.

- Davant la no-adhesió del PSC a la reivindicació d’ahir, dos dirigents històrics d’aquest partit, Pasqual Maragall i Jaume Sobrequès, no van fer cas a la decisió que va prendre el PSC i van decidir manifestar-se, ocupant fins i tot posicions avançades .

- Unió de Pagesos sí que aplega una notable representació.

Aquests tòtils són els governants que Catalunya reclama i necessita?

Estic veritablement eclipsat envers la gran intel.ligència i saviesa que desprenen els tres màxims mandataris del Govern de Catalunya. Encara que no ho sembli, perquè no se'ls hi veu el pèl i ningú sap on paren, aquests tres éssers que haurien de portar les rendes del govern són el José Montilla (President), el Josep-Lluís Carod-Rovira (Vicepresident) i el Joan Saura (Conseller d'Interior, Relacions Institucionals i Participació).

Aquesta setmana ha tingut lloc durant el ple del Parlament de Catalunya la votació de la llei de creació de l'Institut Català Internacional per la Pau.

Tal i com us podeu imaginar, la intenció de crear aquest institut s'ha esdevingut per les ànsies del partit d'en Saura d'expandir la pau al món. Ningú qüestiona ni contradiu aquest ideal, més faltaria. Quin ésser humà amb dos dits de front no voldria pas que en tots els països del món hi hagués pau, tranquil.litat i llibertat absoluta? Tots voldriem aquest referent!

No obstant, el que vinc a qüestionar és la feina que durà a terme aquesta entitat pública, ja que si la finalitat és enxufar tots els amiguets definits pròpiament (que no vol dir que ho siguin) com a ecologistes i pacifistes i integrats dins les bases d'IC-V i EUiA, llavors la prosperitat funcional d'aquest organisme no val la pena. A part, el treball que té plantejat realitzar toparà clarament amb la tasca i la funció social que desenvolupen organismes europeus i mundials de tan prestigi i reconeixement que vetllen exclusivament per la imperació de la pau i la supressió de les guerres existents. Per tant, no podrà realitzar la feina com ella voldria, ja que aquest òrgan públic toparà tant amb competències dirigides per Espanya com amb les que sosté Europa i altres organismes d'àmbit mundial. I treient conclusions, l'únic que farà serà engrandir encara més el malgastament del diner públic (despesa pública), és a dir, desaprofitar una part dels diners que els catalans paguem a les nostres administracions en forma d'impostos varis i altres conceptes.

Tot i l'anàlisis i l'opinió personal que extrec després d'haver averigüat el plantejament i la futura implantació territorial daquest institut públic, el que em venia a referir com a punt principal de l'article és la incompetència i inoperància que tenen els tres màxims responsables de funcionar el Govern de la Generalitat.

En el moment de votar la llei de creació de l'institut en el ple del Parlament de Catalunya, el Sr. Joan Saura, incomprensiblement, vota en contra aquesta llei, i seguidament el Sr. José Montilla i el Sr. Josep-Lluís Carod-Rovira voten també en contra, endinsant-se amb aquesta actuació en la imatge del jove que està copiant un examen sense enterar-se del que copïa i de qui li està copiant.

Per a algunes persones aquest gest va ser solament una mera equivocació de botó, en canvi, jo no extrec les mateixes observacions. Per a mi, aquest gest és conseqüència de la incapacitat que tenen aquestes tres persones per tal d'exercir una de les seves responsabilitats. Aquesta responsabilitat és la de no fer el penes, però no saben ni tant sols desenvolupar òptimament aquesta funció tant bàsica. És que analitzeu veraçment la situació; simplement es tracta d'apretar una de les tres tecles: si, no, abstenció.

Un que no s'entera ni de la missa de la meitat i clica el botó no, i els altres dos que s'acabaven de despertar de la bacaïna que s'estaven fotent en aquell instant, i com que no s'havien del que es tractava van decidir copiar-se el que estava marcant el del costat.

En definitiva, tot plegat un desastre i una situació inverosímil, vergonyosa, penosa i indignant. Impropi del que ha de ser el Govern de Catalunya.

Com volem prosperar tenint uns polítics tant nefastos com aquests tres personatges, i el que és més sorprenent és que aquests tres estan governant i són els tres màxims responsables de la institució catalana. Així no es pot seguir.

I encara quan succeix tot aquest despilfarro, els tres començen a riure i, fins i tot, el Josep-Lluís es gira per partir-se de riure amb els il.lustríssims i valuosíssims diputats del PSC Joan Ferran i Carme Figueras, que li riuen totes les gràcies per veure què se li poden retribuïr.

Me'n avergonyeixo estimada Catalunya per tot el que t'està succeïnt i per l'imatge que aquests personatges t'estan donant de portes en fora, quan sincerament no t'ho mereixes.

Oriol Ristol i Espinosa

Cap Local JNC de Sabadell

Ferran Martín, escollit nou Conseller Nacional per el Vallès Occidental-Sabadell

La JNC del Vallès Occidental-Sabadell va escollir ahir (26/11/2007) a Ferran Martín, militant de Sabadell, com a nou Conseller Nacional, aprofitant la vacant deixada per el Jordi Sala, militant de Sant Cugat del Vallès.

La votació va ser a mà alçada i va tenir un resultat de 16 vots a favor i 0 en contra, demostrant així la gran unitat, compenetració i entesa a l'hora de votar l'única candidatura presentada.

L’assamblea, de caràcter extraordinària, va ser presidida per Jordi Duarri com a cap comarcal i Oriol Martín com a unitat territorial, i va comptar amb l’assistència d’una vintena de militants, entre ells, Marga Payola, vicesecretària de l’organització.

Ferran Martín és un actiu militant del col.lectiu de Sabadell que porta més de cinc anys de militància a sobre. Actualment, exerceix la funció de Responsable de Militància i Acció Nacionalitzadora al Vallès Occidental-Sabadell.

En el seu discurs de candidatura va expressar les ganes de poder donar veu a la comarca en els consells nacionals, i poder així “no només defensar el col·lectiu de Sabadell, sinó ajudar als consellers comarcals a que la comarca tingui més veu i importància dins el consell nacional”.

En acabar, va insistir en la importància d’assistir a la manifestació d'aquest dissabte 1 de desembre i en demostrar que la JNC “treballem pel país i per les persones”.

Va finalitzar el seu discurs donant les gràcies pel suport que sempre ha rebut del seu col·lectiu i recordant que, tot i ser nomenat conseller, no pensa deixar de banda la seva feina dins la comarca: “serà una responsabilitat compartida amb la meva feina comarcal”.

En acabar les votacions i un cop fet el recompte, Oriol Martín com a unitat territorial va donar les gràcies per la bona feina feta per la comarca i en Jordi Duarri, per la seva banda, va referir-se a la bona manera de fer que hi ha al Vallès Occidental-Sabadell.